Estimat diari.

Avui començo a escriure't. En aquests últims dies, la vida s'ha capgirat, ha fet un bot de cop i volta. No sé explicar la raó dels meus pensaments, perquè tampoc no tinc cap explicació raonable. Tant sols sé que els meus sentiments han cambiat. Que ja no sóc la mateixa d'abans. Crec que les coses no passen perquè si, passen perquè tenen que passar. És quelcom que nosaltres sentim i que ens fa actuar d'una certa manera.
Quan et deixes emportar per la màgia, quan la ment no et pot guiar, quan el teu cervell ja no respon, i només és el cor qui decideix, ja no hi tens res a fer.
No pots parar de somriure, et surt sol sense cap causa aparent. Simplement et sents bé amb tu mateix.
Complicitat, afecte, sinceritat, respecte, confiança, valentia, coratge, felicitat...
Et quedes en blanc, ja no saps que fer. No et surt cap mot de la teva boca. Et sents viu, lliure, alliberat de la presó de la teva ment, no et preguntes res, només sents.
Sents el teu cor.No para de bategar. Respires profundament. Mirades que s'uneixen inevitablement, gestos evidents, et brillen els ulls, no pots parar d'observar-lo, et sents a prop seu, el món s'atura de cop. Només ell i jo. Res més. Ja no valen paraules. Ja no valen mots que valguin.

És amor. No hi ha dubte. Qualsevol que llegeixi aquest text anomenaria aquest sentiment. És el que et provoca aquesta felicitat indescriptible. La famosa frase ''mariposas en el estómago''.

Això és el que sento ara mateix. Amor.
I creieu-me estimats lectors, és el millor sentiment que una persona pot experimentar.

Laura